L' oligoteràpia utilitza els oligoelements o elements traça que es consideren essencials per a l'alimentació com a suport terapèutic, sobretot en estats carencials d'aquests elements quan no són aportats amb una alimentació variada. Actuen com a catalitzadors enzimàtics i equilibren reaccions fisiològiques de l'organisme. Oligoelements i elements traça han estat objecte destudi des de fa dècades pels seus possibles efectes equilibradors sobre diversos processos fisiològics del cos humà.

Gabriel Bertrand (s. XIX) i Jacques Menetrier3 (principis del s. xx) van ser els pares de l'oligoteràpia moderna. A les aplicacions terapèutiques amb el concepte de Menetrier hi ha dos grups d'oligoelements: els principals o diatèsics i els secundaris.

Els oligoelements principals o diatèsics constitueixen el grup més rellevant ja que es relacionen amb els «terrenys humans» o diàtesi, que és la tendència a desenvolupar malalties específiques. Els Oligoelements secundaris són els no diatèsics que tenen unes funcions específiques en qualsevol tipus de terreny humà.
El Dr. Christian Agrapart relaciona els oligoelements amb les teories energètiques de la tradició xinesa: el que durant molt de temps s'ha considerat com a fenòmens purament enzimàtics o químics són també fenòmens energètics.

Els oligoelements també han estat manejats terapèuticament des de les teories de l'antroposofia. Rudolf Steiner proposa els metalls vegetalitzats, és a dir, plantes amb afinitat per alguns metalls: cal cultivar-les en terrenys rics en aquest mineral i després utilitzar-les per aportar-ho al cos; això proporciona una major afinitat i millor absorció del metall.